Sira Hernández - Pianista
 
Curriculum
Crítiques
Discografia
Galeria
Videos
Programes
Enllaços
Contactar
 
 
Català
Castellano
English
Italiano
Dijous 17 d'agost del 2017

XII Sonates del Pare Antoni Soler

     
 

Clips del CD per Igor Cortadellas:


XII Sonates del Pare Antoni Soler


Presentació a Barcelona

La presentació tindrà lloc el 25 de maig del 2017 a la seu de la SGAE de Barcelona (Passeig de Colom, 6) a les 19:30.

Presentació a Madrid

La presentació tindrà lloc el 15 de juny del 2017 a La Quinta de Mahler (Carrer Amnistia, 6) a les 15:00.





SIRA HERNÁNDEZ INTERPRETA AL PARE SOLER

Sonen ja les darreres Sonates, en el meu aparell, d’aquest viatge sonor que la pianista Sira Hernández ens proposa per una selecció de la música per a tecla del Pare Antoni soler. És en aquest context, mentre va caient una tarda freda de gener, que començo aquestes línies. Fa una estona que en Lluís Soler, el seu productor musical, me les acaba d’enviar, acabades de enregistrar. “En fa una lectura personal que m’agrada molt…” m’ha dit. És cert! La combinació de l’esperit singularment atrevit per l’època d’algun dels seus passatges, l’expressivitat intimista, el joc ornamental tan propi del llenguatge clavecinista, barrejat amb la personalitat interpretativa de la Sira Hernández, sempre elegant i subtil, ens fan contemplar en molts moments al Pare Soler com un veritable compositor visionari, capaç d’anticipar-se unes dècades a determinades atmosferes del primer romanticisme. En aquesta impressió, òbviament no hi és aliena ni la sonoritat del piano ni, naturalment, el discurs que en fa la intèrpret. Un discurs en què defuig l’ortodòxia d’una interpretació amb criteris històrics, però sense perdre l’esperit genuïnament singular del seu compositor que, per moments, ens pot mostrar influències equidistants de Domenico Scarlatti, de la música popular espanyola del seu temps o fins i tot de Haydn en les obres de la darrera etapa. Sira Hernández ens proposa una lectura pianística personal. Sempre prioritzant la recerca del marge de llibertat en la interpretació que li permeten aquestes pàgines, de les que n’extreu una inusitada expressió que fa quasi impossible deixar-la d’escoltar. És fàcil acabar tancant els ulls i, mentre es van succeint les diverses sonates, es fa inevitable imaginar el contrast que havia de representar escriure aquesta música enmig de la sòbria vida de monjo jerònim que el Pare Soler va portar durant prop de 40 anys a San Lorenzo del Escorial, on segurament va escriure la quasi totalitat d’aquestes sonates. En aquest moment de la seva llarga carrega com a concertista, Sira Hernández ha triat en resum fer una lectura genuïnament musical, però estèticament atemporal, de la música d’aquest olotí il·lustre, refermant així el caràcter de leitmotiv que els compositors catalans, han tingut en els seus més de 30 anys d’enregistraments discogràfics, sovintejats amb alguns dels grans noms de la literatura pianística universal. D’aquesta manera, la música d’Albéniz, Mompou, o del seu mestre Manuel Oltra, s’hi ha anat combinant amb la de Bach, John Field, Chopin, Scarlatti… i d’altres.

LA RECUPERACIÓ DEL LES SONATES DEL PARE SOLER

De l’entorn de 140 Sonates per a tecla que han sobreviscut i que avui integren el seu catàleg, la tria que Sira Hernández ens proposa no és atzarosa. Tampoc respon a un determinat criteri estrictament musical o interpretatiu. Va ser l’any 1925, quan el pianista i compositor Joaquim Nin i Castellanos (1878-1949) va publicar, a través de l’editorial Max Eschig de París, un recull titulat “Seize Sonates anciennes d’auteurs espagnols” (16 Sonates antigues d’autors espanyols), afegint de forma destacada al peu de la portada “Publiées pour la première fois” (publicades per primera vegada!). El recull estava format per Sonates de Mateo Albéniz, Blas Serrano, Mateo Ferrer, Cantallos i anava encapçalat per una selecció de 12 Sonates originals d’Antoni Soler… justament les 12 Sonates que integren el present enregistrament!

Ja en el seu primer concert a París, fet l’any 1904, Joaquim Nin va interpretar al piano obres originals per a clavecí de compositors com Chambonnières, Couperin i Rameau. Aquest testimoni del seu interès per a la música del segle XVIII, el portaria anys més tard a publicar, a la capital francesa, reculls com l’esmentat amb obres d’altres autors ibèrics. Eren els temps en què a la capital francesa també va esdevenir molt coneguda la pianista i clavecinista polonesa Wanda Landowska (1879-1959) emprenedora d’una important tasca d’investigació sobre la interpretació de la música barroca i, particularment, en l’àmbit de la recuperació del clavecí com a instrument i del seu repertori. Fins i tot el 1927 va fundar una escola de música antiga en col·laboració amb Alfred Cortot a Saint-Leu-la-Forêt, al nord de París. En aquesta escola s’hi va formar tota una generació de clavecinistes i pianistes, fins que Landowska va emigrar als Estats Units arran de la segona guerra mundial.

Landowska i Nin van fer un treball intens, en la mateixa època i amb la mateixa intenció de restaurar el repertori històric per a teclat, aleshores pràcticament oblidat. Però hi va haver un sensible element diferencial. Era l’inici de la discussió sobre quin procediment estilístic calia adoptar de cara a una millor interpretació de la música per a tecla del segle XVIII. Aquesta era la dicotomia: Usar el retrobat clavecí?, o potser millor aprofitar les noves capacitats que oferia el piano modern?

Sembla que la controvèrsia havia començat abans que Nin i Landowska es posicionessin de forma clara. Landowska es va situar de forma inequívoca al costat de la recuperació del repertori històric en el clavecí, mentre que Nin veia que instruments històrics com el clavecí, el virginal o l’espineta eren de transició, en constant procés de reforma, alhora que molt limitats pel que fa a l’expressió melòdica, dinàmica, etc.

Ja al nostre temps, aquesta dicotomia pren una dimensió diferent. Hi ha l’evidència que el Pare soler va compondre una part sense concretar de les seves Sonates més tardanes sobre les tecles d’algun dels fortepiano que de forma incipient havien arribat a Espanya. Però, en aquesta qüestió hi tornarem més endavant.

L’EDICIÓ DE JOAQUIM NIN

L’esmentada edició que Joaquim Nin va publicar el 1925, amb l’editorial Max Eschig de París, esdevé la primera edició moderna on s’inclouen sonates del Pare Antoni Soler. De fet l’edició constava de dos volums. El primer, sobre el que es basa aquest enregistrament, és del 1925. El segon va aparèixer el 1928. Cadascun d’aquests dos volum es presenta com una petita antologia de música espanyola per a tecla de la segona meitat del segle XVIII i començaments del XIX. Com ja hem destacat, a la primera antologia, Soler és l’autor clarament protagonista, amb 12 sonates. A la segona de 1928, en canvi, només n’hi apareixen dues més. Clar que, la petita anècdota que cal esmentar, és que la sonata que Nin considera erròniament de Cantallos en el primer volum, resulta que també és original de Soler. És la Sonata n. 60/2, que no s’ha inclòs en el present enregistrament, així com tampoc les dues de l’edició de 1928.

Aquesta edició, com és fàcilment intuïble, està molt lluny dels criteris musicològics que en l’actualitat es fan servir per a les edicions científiques. En lloc de transcriure de forma respectuosa només les notes i indicacions incloses als manuscrits originals, en la línia del que avui anomenem “Ur text”, Nin opta per afegir tota mena de signes dinàmics, agògics, d’articulació i fins i tot xifres metronòmiques. Naturalment tot plegat és de pròpia collita. La intenció va ser clarament la d’adequar el discurs interpretatiu original, d’inspiració clavecinista del Pare Soler, a les prestacions idiomàtiques del piano amarades de tota l’herència interpretativa del segle XIX. Cal no oblidar però que som davant de la primera edició moderna que posava a disposició dels pianistes (i clavecinistes) una música quasi inaccessible en aquells temps. I més enllà de valorar la seva idoneïtat, el cert és que es convertien en una ajuda aleshores molt agraïda pels intèrprets que s’hi atansaven.

El mateix Nin explica al pròleg en francès de l’edició de 1925, que en el moment de publicar-la havia pogut identificar 65 sonates de Soler, de les que ell en posseïa 42. I segueix dient… “D’aquestes 65 Sonates, només 27 semblen haver estat impreses mentre vivia el compositor en un recull que va aparèixer a Londres sota el títol “XXVII Sonatas para clave por el padre Fray antonio Soler. Ha impreso Roberto Birchall. 133, New Bond Street” [sic] recull introbable avui i del que nosaltres en posseïm una còpia feta a partir de l’exemplar conservat al Museu Britànic”. A més també explica que posseïa una còpia del Manuscrit que ell anomena de París (i que avui coneixem com a manuscrit del Conservatori de Madrid), ja que l’hi va donar a conèixer Henri Prunières, director de la Revue Musicale de París. Finalment, agraeix a Monsieur Paul Guinard, professor de l’Institut francès de Madrid, la notícia d’un manuscrit amb 33 sonates que aquest professor va trobar en una llibreria de vell de Madrid mateix, que avui coneixem com a manuscrit Guinard, i que inclou material procedent de l’edició de Birchall i del manuscrit del Conservatori de Madrid. També esmenta una Sonata copiada pel seu amic Cándido Alegría, de la que no en revela la font d’origen.

Tot i que després s’han anat succeint altres edicions de les Sonates del Pare Soler, entre les quals destaquen molt especialment la quasi integral de 7 Volums que el musicòleg Samuel Rubio va publicar a Madrid entre 1957 i 1972 a través de la ja desapareguda Unión Musical Española, el cert és que aquestes 12 Sonates primeres, publicades per Joaquim Nin a París, continuen essent de les més interpretades entre els clavecinistes i pianistes que s’apropen a l’obra per a tecla del compositor d’Olot. Som davant doncs d’una bona tria feta per Nin i refermada per la popularitat que moltes d’aquestes sonates gaudeixen en l’actualitat entre els intèrprets. En aquest sentit, el present enregistrament discogràfic, no deixa de ser un homenatge al Pare Soler i un reconeixement a la tasca de Joaquim Nin.

ESTIL I PERSONALITAT

Quan ens apropem al catàleg complet de l’obra conservada d’Antoni Soler, de seguida observem que les obres vocals en constitueixen una part molt significativa. Esment a part mereixen els 6 quintets originals per a dos violins, viola, violoncel i teclat “obbligato”, amb què va ampliar l’espectre formal de la música de cambra al segle XVIII. Aquests Quintets van sorgir el 1776 com a obres destinades al seu alumne, l’infante Don Gabriel, de cara als concerts privats o acadèmies musicals, com s’anomenaven a l’època i que es feien a l’anomenada “Casita de arriba” (o Casita del infante). Aquest petit palau l’havia fet construir el rei Carles III per al seu fill, al sud de l’Escorial.

En el llegat cambrístic de soler també s’han fet especialment cèlebres el sis concerts per a dos òrgans obbligato, novament destinats a la diversió de Don Gabriel. Obres escrites en un clar estil galant, alhora que tècnicament poc exigents.

És la seva extensa producció d’obres per a teclat, formada principalment per Sonates, el vessant més interpretat avui del compositor. La majoria de les conservades ens han arribat en còpies manuscrites encara que no sempre de la mà de l’autor. Cap dels manuscrits porta data, fet que fa molt difícil poder establir una cronologia exacta de composició.

Els paral·lelismes amb les més de 500 Sonates de Domenico Scarlatti són un altre leitmotiv, encara que les modulacions emprades pel Pare Soler són molt més atrevides i els grups de frases es mostren de forma més simètrica.

La majoria de les sonates són d’estructura binària, amb l’excepció d’algunes de les que el compositor va escriure en l’etapa més tardana i que ja tenen dos moviments, o més. Fins i tot n’hi ha vuit d’escrites en quatre moviments. Aquí alguns experts parlen de la possible influència de la música de Franz Joseph Haydn, les partitures del qual havien començat a arribar a la península Ibèrica durant la dècada de 1770, gràcies a músics com Luigi Boccherini, entre altres.

Un dels aspectes més interessants i que millor permeten calibrar el grau d’evolució del llenguatge del Pare Soler és el d’esbrinar quin instrument era el veritable destinatari de cadascuna de les Sonates. En alguns casos no està gens clar. Òbviament, Soler tenia a la seva disposició orgues, clavecins i més tardanament fortepianos, com ja hem vist. I, a més, va escriure per a tots tres! En aquest sentit són reveladors alguns aspectes com la tessitura emprada, que en la major part de les sonates és d’un teclat de 5 octaves. Més exactament de 61 tecles. Fins i tot, en alguns treballs posteriors, se’n necessiten 63, un rang superior al que per exemple demana Mozart a les seves obres per a fortepiano. També l’ús de determinats elements com ara els anomenats “baixos Alberti”, molt més efectius en un instrument que permeti regulació dinàmica, esdevenint també un argument seriós de cara a defensar la possibilitat que el Pare Soler compongués algunes de les seves sonates més tardanes pensant ja en les noves prestacions sonores del fortepiano.

Alguns elements de la música popular espanyola són presents a l’obra per a tecla de Soler, com ara l’ús de ritmes de ball i melodies d’arrel tradicional. En aquest sentit, el millor exemple és sens dubte el seu cèlebre Fandango, no inclòs en aquest enregistrament i format per un total de 462 compassos, construïts sobre un basso ostinato on es van succeint dissonàncies, síncopes i variacions extravagants que `prgressivament acaben assolin t un clímax molt intens.

NOTA BIOGRÀFICA

Antoni soler va néixer a la petita població d’Olot, situada a la comarca catalana de La Garrotxa al peu del Pirineu. El varen batejar a l’Església de Sant Esteve d’Olot el dia 3 de desembre de 1729, amb els noms d “Antoni, Francesc Xavier i Josep”. És molt probable que la primera formació musical la rebés del seu pare Marc Mateu Pere Soler, que havia estat músic de banda del regiment de Numància.

Gràcies a unes cartes retrobades es va saber que Antoni Soler tenia almenys un germà, que també era músic i compositor. Es deia Mateu Soler i sabem que va actuar com a fagotista de la Reial Capella de Madrid entre 1780 i 1799, any en què va morir. D’ell n’hem conservat almenys una sonata per a fagot i baix continu en Do Major escrita l’any 1784.

L’any 1735, Antoni soler ingressa a l’Escolania de l’Abadia de Montserrat, on el seu professor principal va ser Benet Esteve de Capellades, director de l’Escolania de 1734 a 1759. Entre els seus companys de formació hi trobem noms de futurs músics catalans coneguts com ara Felip Jaume Andreu de Granollers (1727-1770) i Benet Julià de Torroella de Montgrí (1727-1787). Sabem que havia de completar la seva estada a l'Escolania, quan va arribar als 16 anys, el màxim d’edat permès, però a les Memòries sepulcrals de fra. Pedro Serra s’hi apunta la possibilitat que seguís vivint a Montserrat almenys un any més.

Al voltant de 1746 es va presentar a dues oposicions per obtenir la plaça de mestre de capella a Lleida i a la Seu d’Urgell. No és possible saber amb certesa si va arribar a exercir a les dues o potser només a la Seu. Fins i tot s’apunta la possibilitat que entre 1746 i 1752 fes alguna possible estada a Madrid, que hauria aprofitat per rebre formació musical amb José de Nebra i, potser qui sap si amb Domenico Scarlatti. El 1751 compon la seva primera obra datada Cantatibus organis.

Ja el 1752 és ordenat sotsdiaca a la Seu d’Urgell i tot seguit se’l convida a entrar en l’ordre jerònima, en qualitat d’organista, al monestir de San Lorenzo de l’Escorial, proposta que accepta, ingressant com a novici el 25 de setembre. D’aquest moment daten les seves primeres obres litúrgiques. Entre el 1754 i el 1758 el trobem exercint com a organista al monestir. La ja esmentada trobada amb Nebra, i suposadament amb Scarlatti, també hauria pogut produir-se en aquest moment.

Domenico Scarlatti havia arribat a Madrid l’any 1729 en la seva condició de clavecinista de la princesa portuguesa Maria Bàrbara de Bragança (1711-58), quan aquesta es va casar amb l’infante Ferran de Borbó, futur rei Ferran VIè (1713-1759). Scarlatti va residir a Madrid fins a la seva mort el 1757. Encara que no hi ha la certesa del vincle pedagògic directe del Pare soler amb el prestigiós clavecinista napolità, el cert és que com a mínim estava molt familiaritzat amb la seva música. Fins i tot ell mateix es descriu com alumne seu. És molt probable que fos veritat. No hem d’oblidar que Ferran VIè i la seva esposa passaven les tardors al Monestir de l’Escorial i que probablement els acompanyava Scarlatti, que era el seu clavecinista privat.

Arran de la mort del Pare Gabriel de Moratilla el 1757, Soler esdevindrà mestre de Capella de l’Escorial. Les obligacions del nou càrrec no li van impedir continuar component amb intensitat. D’aquesta etapa data, entre altres obres vocals, un primer llibre de sonates per a clavecí.

El 1761 comença la interessant relació epistolar amb el Duc de Medina Sidonia. Aquell mateix setembre torna a Olot en companyia del seu amic fra Pere Serra, passant per Montserrat, on deixa un exemplar de l’esmentat primer llibre de sonates al seu mestre Benet Esteve. L’any següent publica a Madrid el tractat en dos volums “La llave de la modulación” generant reaccions a favor i en contra degut al mètode que suggeria a l’hora de desenvolupar les modulacions harmòniques. Una de les més enconades va ser la d’Antonio Roel del Río (1764).

L’any següent escriu la primera de les cartes al cèlebre Pare Martini de Bolonya. Alhora que segueix component, entre altres obres, “quatre llibres de sonates per a clavecí” tal com confessa ell mateix. Ja el 1766 comença a treballar una seu nou tractat sobre “Música eclesiàstica”, segons explica en una nova carta al Pare Martini. També redacta la necrologia del seu amic, l’esmentat fra Pere Serra, gran intèrpret d’oboè, flauta i fagot, que havia mort el 7 de març. Dos anys més tard moria també el seu mestre José de Nebra, que fins aleshores havia estat mestre de clavecí de l’Infante don Gabriel. En el seu lloc es nomena a Nicolás Conforto, que ja ho era de les Infantes.

Gràcies a les cartes al Duc de Medina Sidonia, sabem que el 1770 Soler compon un llibre de 40 sonates amb evident finalitat didàctica. Després publicarà el manifest “Combinación de Monedas y Cálculo” (1771) i ja el 1772, Soler va donar 27 manuscrits autògrafs de les seves Sonates a Lord Fitzwilliam a l’Escorial per a que les publiqués a Anglaterra. Aquest és l’origen de l’edició de Robert Birchall, apareguda a Londres cap al 1796.

El 1773 marca la fi de la relació epistolar amb el Duc de Medina Sidonia alhora que per la tardor s’inicien les trobades musicals amb l’Infante don Gabriel. Eren amb caràcter informal però plenes de consells pedagògics. Més tard l’orguener reusenc Josep Cases va començar la construcció d’un òrgan vis-a-vis, a petició de Soler, amb destinació a l’Infante, que completarà l’any següent. Tot fa pensar que Soler va compondre per a aquest instrument els cèlebres 6 Concerts per a dos òrgans obbligato. També per aquesta època compon els 6 Quintets per a orgue o clavecí i corda, primera obra dedicada específicament a l’Infante don Gabriel i destinada a ser tocada a la sala de música de la recentment acabada “Casita de arriba”, situada al sud de l’Escorial.

No sabem en quina mesura el Pare soler hauria preferit poder desenvolupar una vida musical més creativa i propera a la cort. És evident que l’esperit devot i sobri de la vida monacal havia de topar amb la percepció que la mateixa congregació jerònima tenia de com la relació amb el món cortesà el podia distreure de la seva vocació. En la relació epistolar ja esmentada amb el Duc de Medina Sidonia, s’hi pot arribar a intuir una petició velada d’entrar a formar part de la seva cort. L’aristòcrata mai no la va respondre. També sabem que soler va demanar el seu trasllat al Monestir de Sant Jeroni de Granada. Finalment, però, el pare Soler va passar els darrers anys de la seva vida a San Lorenzo del Escorial, sovintejant la composició de música sacra amb la de Sonates per a tecla, fins a la seva mor el 20 de desembre de 1783 a dos quarts de sis del matí, poques setmanes després d’haver complert els 54 anys.

EPÍLEG

Ja s’ha fet de nit i, tot sentint les Sonates del Pare Soler quasi no me n’he adonat, imbuït de la mateixa fascinació que el públic francès probablement va sentir tot escoltant a Joaquim Nin interpretant aquestes sonates per primera vegada, desenterrades del somni dels temps. És evident que la feina de Nin no va ser en va. Al darrere tota una requesta d’intèrprets i musicòlegs ha aprofitat la seva tasca per rellegir-la, revisar-la, modificar-la i en definitiva mantenir-la viva fins avui. La Sira Hernández ja forma part d’aquest llegat després d’haver-lo reviscut i homenatjar-lo.

Abans d’anar a dormir, em sembla que tornaré a escoltar-ne alguna. Potser una de les escrites en sol menor. Gràcies Sira. Gràcies Lluís. Bona nit.

Joan Vives
Mataró, gener del 2017.





XII Sonates del Pare Antoni Soler
en la transcripció de Joaquim Nin Castellanos:


Vaig descobrir les sonates del Pare Antoni Soler ja fa molts anys, quan vaig tornar dels meus estudis a Itàlia, on havia treballat molt les sonates del seu mestre, Domenico Scarlatti, i que m'entusiamaven. Aquestes sonates de D. Scarlatti, enregistrades moltes d'elles per Arturo Benedetti Michelangeli, ( a la escola del qual pertenya el meu mestre al Conservatori de Torí) amb uns nivells de “sublimitat” realment extraordinaris, són autèntiques joies de la interpretació pianística. La meva fascinació per D. Scarlatti fa que l'incorpori en el meu repertori i enregistri el meu primer CD amb alguna d'aquestes meravelloses sonates.

Per tant, el descobriment de les sonates del Pare Soler, per mi, va ser tot un regal, gairebé una revelació. La seva música, que, com deia el propi J. Nin Castellanos tenia “ accents d'un sentiment gairebé romàntic alternant amb aspectes picarescos plens de malícia, on l'elegant dibuix s'oposa als trets populars”, la entenía i la vaig estimar inmediatament. L'idea , per tant, d'enregistrar aquestes sonates, segueix doncs el desig i la voluntat de mantenir-les vives , oferint una nova versió a les que ja hi han i és per a mi un plaer i un deure donar-les a conèixer cada vegada més. La elecció de la transcripció que fa Joaquim Nin Castellanos quan les publica a París, en el 1925, en la editorial Max Eschig, no és casual. A part de voler ser un homenatge al gran musicòleg respón també a la meva adhesió a la seva concepció de la interpretació, no solsament per el que fa la tria de l'instrument que en aquest cas és un piano i no un clavicordi, també per les pautes que ell fa servir de una certa llibertat en la interpretació inherent a la expressió musical, que ha de ser sempre viva, amb aquell punt d'espontaneïtat que crec indispensable, dins de la fidelitat i el rigor a la música escrita.





Ahir vaig assistir a la presentació del nou CD de la pianista Sira Hernàndez, que després d’enregistrar un preciós àlbum dedicat a la música callada de Mompou, també per a Solfa Recording, com aquest, ara s’endinsa en el món de les sonates del pare Antonio Soler, enregistrant les 12 sonates transcrites per Joaquim Nin i Castellanos l’any 1925 a París i que són una brillant oportunitat de donar-nos a conéixer l’obra d’un músic cabdal obviant de manera volguda, responsable i diria que agosarada, tot i que les postures de la ortodoxia integistra dels criteris historicistes sembla que ja van a la baixa i per tant les altres maneres possibles d’apropar-se a la música del segle XVIII amb unes possibilitats expressives tan vàlides i enriquidores, no són titllades d’heretgies.

Nin en el seu moment i amb un piano romàntic al davant ja ser una postura radicalitzada en front de la recerca historiscista que defensaca Wanda Landowska encorada en el seu clavicémbalo, ambdues apassionants manera de veure i comprendre la música ara són dos valors que sumen en lloc de representar posicionaments excloents.

Sira Hernàndez ho assimila tot per tal de amb la seva personalitat no adscrita a cap tendència o escola determinada, ens fa arribar aquesta música lluminosa i optimista amb encomanadissa vitalitat i un exquisit mestratge tècnic que li permet no haver-se de preocupar per una immaculada lectura per dedicar-se a interpretar amb llibertat i sentiment aquesta música que transcrita al piano per Nin ens endinsa a les portes del romanticisme sense cap mena de complexos.

El disc és una autèntica delícia que s’escolta amb plaer per l’obra de Soler i òbviament per aquesta personalitat indiscutible de Sira Hernández que a banda de les nítides i precioses sonoritats aporta una calidesa que ens allunya de l’academicisme virtuós i mecànic de tants pianistes i perquè no dir-ho clavicembalistes d’estratosfèrica precisió i nul·la emoció.

Com que el disc cada vegada està esdevenint un producte més luxós, elitista en el millor sentit de la paraula i una manera de distinció cultural a revigoritzar, Lluís Soler, l’anima de Solfa Recording ha fet un acabat primorós, per conferir a l’àlbum un embolcall digne del contingut, amb un text trilingüe d’un llibret fet amb molta cura estètica (fotografies precioses de la pròpia pianista amb una portada d’alt valor estètic i conceptual) i el que és millor amb un text a l’alçada obra de Joan Vives, que com sabeu tots els seguidors de Catalunya Música és un dels valuosíssims puntals de la casa. El text que acompanya el disc és una petita masterclass al voltant del Pare Soler, un músic que en territoris veïns seria molt més considerat que a casa nostra.





Sira Hernández presenta un disc de sonates del Pare Antoni Soler

«L’instrument no ho fa ell sol, no té l’ànima que interpreta, és com un cos sense la mirada espiritual que dóna la vida a la música». Sira Hernández, envoltada d’amics, defensava el directe tot disculpant-se per no ser precisament ahir, el dia de la presentació del seu CD XII Sonates del Pare Antoni Soler (Solfa Recordings, SR1611210), el millor per seure ella davant un piano i mostrar la seva ànima, dolguda i trencada per la sobtada mort del seu estimat pare, justament ahir. «Em fa bé haver vingut», repetia, «ho volia fer, no només per vosaltres, també per mi. La música té això, és sentiment i pots expressar sentiments amb ella. I avui la primera sonata que he tocat (la Sonata en Re SR24) ha caminat més a poc a poc que quan vaig enregistrar el CD, i és que avui la sentia així, més calmada».

'Sira

Tens raó Sira, la música no té un tempo definit, no li val el metrònom ajustat sempre al mateix valor, ni li val la repetició monòtona, com un autòmat, encara que l’assumim avui en dia com natural, acostumats als aparells mecànics de reproducció de sons. Jo sóc dels del directe, des del que s’estimen més una interpretació propera a la persona que no pas una amb un enginy donant-me només una part del que per a mi és la música, només el so. Tot amb això he de dir que gaudeixo molt amb la música reproduïda electrònicament, sigui en el format que sigui, malgrat ser conscient de la mancança que comporta.

«Les partitures d’aquestes sonates són de fet un esquelet, no es poden interpretar rígidament. El que va fer en Joaquim Nin i Castellanos (el 1925) va ser transcriure a la seva manera algunes de les sonates del Pare Soler, farcint l’esquelet amb el qual ell creia que havia d’omplir-ho. Jo toco aquestes versions del Joaquim Nin, però igual que ell, interpreto l’esquelet i interpreto les seves transcripcions un xic a la meva manera. Això és la música: interpretació».

En Joan Vives va conduir la presentació del CD ahir a la sala d’actes de la SGAE a Barcelona, en un ambient de cordial amistat amb els altres dos participants: Lluís Soler, per Solfa Recordings, i la Sira Hernández. Joan Vives és també qui ha escrit el llibret que acompanya al CD, un text ric i que fa més fàcil comprendre la complexitat de la tasca de les transcripcions fetes per Joaquim Nin, això com explica les claus de la vida d’Antoni Soler, un excepcional compositor de casa nostra. Mentre escoltava les sonates que ahir va tocar la Sira em semblava veure molta de la música de piano que anys després escriurien autors com ara Albéniz o Granados.

Ara mateix sona el CD al meu estudi, mentre escric aquestes línies. Un so nítid, una interpretació plena d’aquests petits o grans sentiments que omplen l’esquelet de la música escrita a finals del segle XVIII per Antoni Soler i Ramos (Olot, 1729 – El Escorial, 1873). Un CD d’aquells per gaudir al meu racó de pau i intimitat, juntament amb altres petites joies que transporten dins seu l’ànima de l’intèrpret.

Josep Maria Rebés




Nota de premsa

Descarregar

Núria Llorach i Molons